Fa estona, molta d’estona, als responsables del Consell d’aleshores se’ls va enclavar entre les celles que el Cant de la Sibil·la havia de ser Patrimoni de la Humanitat. Un dia d’estiu de fa aquesta molta estona, em vaig entretenir a explicar que aquesta ‘protecció’ era més aviat perversa, inútil i més aviat contraproduent pel fenomen de la Sibil·la en sí: el Cant de la Sibil·la és una cosa viva i canviant, dinàmica i popular, i no necessita cap tipus d’etiqueta oficial, carregada de comissions d’experts que la manipulin segons la seva experticitat i amb barems de mallorquinitat de difícil objectivitat.

Aquest hivern i l’anterior he tengut l’oportunitat d’explicar això mateix en públic, en les presentacions que he pogut fer del DVD sobre la Sibil·la que ja farà dos anys elaboràrem entre un parell de joves musicòlegs i en Jaume Ayats de director. En una d’aquestes presentacions, convidat per l’Obra Cultura d’Inca, vaig poder parlar del tema amb l’amic Andreu Caballero, que ara és un dels responsables de Cultura del Consell. Sé, perquè ens coneixem de fa estona, que la perversitat, el fals patriotisme que servia d’excusa als anteriors responsables de la institució per demanar la ‘protecció’ de la Sibil·la, no és vàlid pels companys del PSM que gestionen ara la conselleria, però també me tem que és molt llépol, i aparentment positiu, que les institucions, i més governades per nacionalistes, promoguin i impulsin la ‘conservació’ d’elements ‘representatius’ de Mallorca.

Fa un temps que el mòbil no me funciona del tot bé, no sona quan me telefonen, just vibra, i és clar, si no el duc dins la butxaca, no m’entem de les cridades. L’aparell, un Nokia 5200 negre -res de l’altre món, però a mi ja me bastava-, és relativament nou, de quan em vaig donar d’alta d’Orange, ara deu fer uns vuit mesos. Per això, perquè fa poc que som client, avui he cridat al servei de la companyia, per explicar-los el meu cas i veure si me’l podien canviar, o me n’anava a una altra companyia que m’oferissin un millor tracte (que per això existeix el mercat lliure).

Com era d’esperar, les crítiques d’avui dels mitjans són ferotges, i no és per manco, ja que el joc del Barça, sobretot a la primera part, va ser horrorosament apàtic: ni corrien, ni xutaven, ni tan sols feien faltes. Difícilment es fan gols si no es xuta a porta ni una vegada en 45 minuts.

Ara cadescú cercarà els culpables; en Raijkaard  -molt elegant per part seva- va demanar que li donassin les culpes a ell, però veient el partit, per mi la línia que més fluixeja és la defensa: sobretot el tercer gol va ser un autèntic ridícul dels centrals, que badaven i corrien en direcció contrària. Si no volem encetar un altre cicle de fracassos com el de fa uns anys, s’haurà de renovar l’equip, de darrera cap endavant, que és com es juga a futbol, i sense que tremoli el pols a l’hora de treure jugadors.

Mentre, enguany, mirarem resignats com altres arriben a la glòria. Nosaltres, els culés, com sempre, a un pam…

Jo cercava qualque programa per classificar els llibres a l’ordenador, al Mac, i fa un temps, no gaire, que en vaig trobar un, el Delicious Library: amb disseny, fàcil d’usar i amb múltiples funcions (amb les típiques preciositats del Mac); de fet, és un programa multi-premiat. El problema: la dificultat en reconèixer llibres en català, ja que la majoria no són a l’Amazon -que és la font del programa-.

Cercant, per tant, un programa,  o quelcom, que em permetés classificar els meus llibres en català -que són la immensa majoria dels que tenc-, he trobat l’aNobbi, un petit tresor. Fantàstic. Ja m’he fet un perfil d’usuari (http://www.anobii.com/people/ama10/) i m’he entretengut mig horabaixa entrant-hi llibres.

Del tot recomanable.

Arrib Barcelona el dilluns, ben tard, amb la memòria fresca, i el cansament també, de la Setmana del Llibre en Català de Palma. Dimarts dematí m’aixec prest perquè vull passar per La Carpa, la que hi ha davant la Seu. Tenia ganes de saludar n’Eva i na Cristina, responsables de la Setmana del Llibre de Barcelona, de veure el seu muntatge, la nova ubicació, que m’expliquin com marxa tot, com va fins al moment, i d’explicar-los jo també com ens ha anat per Mallorca, que ha estat un èxit i un estrés, i de fer plans de futur per l’any que ve. Sorpresa la meva, quan els he d’explicar ben poc de Palma perquè ja ho sabien, que n’han anat fent el seguiment i n’estaven pendents, i em feliciten, i jo els felicit, fent un cafè amb més gent (ara també gent coneguda), perquè ara que ho veig, l’edició de Barcelona està moltíssim més ben organitzada que la que hem fet a Palma.

Ahir vaig estar content. Un se sent reconfortat quan veu confirmada la seva feina, sobretot si la feina en qüestió ha suposat perdre hores de cap de setmana, anar amunt i avall, inflar la nòmina del mòbil i dormir poc. Tanmateix, deia el Diario de Mallorca (que he de dir que s’ha portat molt bé amb nosaltres) ahir mateix que la Setmana del Llibre en Català de Palma -la XIXa- ha estat de rècord. La programació d’actes pareix que hi ha tengut quelcom a veure, per tant, me’n puc sentir responsable, una micona, d’aquest èxit. Són moments -i notícies- gratificants.

El repte, ara, és que l’edició de l’any que ve superi la d’enguany. Mentrestant, fins diumenge encara hi ha temps de passar per la Setmana de Barcelona, al Pla de la Catedral.