Fa estona, molta d’estona, als responsables del Consell d’aleshores se’ls va enclavar entre les celles que el Cant de la Sibil·la havia de ser Patrimoni de la Humanitat. Un dia d’estiu de fa aquesta molta estona, em vaig entretenir a explicar que aquesta ‘protecció’ era més aviat perversa, inútil i més aviat contraproduent pel fenomen de la Sibil·la en sí: el Cant de la Sibil·la és una cosa viva i canviant, dinàmica i popular, i no necessita cap tipus d’etiqueta oficial, carregada de comissions d’experts que la manipulin segons la seva experticitat i amb barems de mallorquinitat de difícil objectivitat.
Aquest hivern i l’anterior he tengut l’oportunitat d’explicar això mateix en públic, en les presentacions que he pogut fer del DVD sobre la Sibil·la que ja farà dos anys elaboràrem entre un parell de joves musicòlegs i en Jaume Ayats de director. En una d’aquestes presentacions, convidat per l’Obra Cultura d’Inca, vaig poder parlar del tema amb l’amic Andreu Caballero, que ara és un dels responsables de Cultura del Consell. Sé, perquè ens coneixem de fa estona, que la perversitat, el fals patriotisme que servia d’excusa als anteriors responsables de la institució per demanar la ‘protecció’ de la Sibil·la, no és vàlid pels companys del PSM que gestionen ara la conselleria, però també me tem que és molt llépol, i aparentment positiu, que les institucions, i més governades per nacionalistes, promoguin i impulsin la ‘conservació’ d’elements ‘representatius’ de Mallorca.
Conservar, però, es fa amb allò que pot desaparèixer i/o podrir-se: per exemple, la carn si no es congela, que torna dolenta. Si se fica al congelador, el bistec restarà allà, refredat i ben amagat, però bo; el mateix podríem dir de les llaunes de sardines. A Mallorca, a més, ens hem acostumat a demanar que es conservin multitud de coses que estaven amenaçades de desaparèixer: Es Trenc, Sa Dragonera, Cala Mondragó… Bocins de terra i paisatge, únics, representatius si es vol, amenaçats de desaparèixer coberts de ciment.
Els cossiers estan amenaçats? Diu el Balears que serà la primera dansa a protegir. Per Sant Jaume, que és quan ballen els d’Algaida, els carrers són plens, joves i grans els encalcen i aplaudeixen, i tot el poble els coneix i n’està ben orgullós. Aquests, a més, són la prova evident d’un producte no-congelat: va ser els anys 80 que un grup de joves del poble els recuperaren per a les festes, tanmateix, amb una innovació ‘progressista’, una dona en el paper de dama -a diferència de Montuïri, per exemple, o Alaró, on només ballen homes-. La pregunta és òbvia: a l’hora de posar els cossiers dins la conservadora, hi ficam els algaidins, un revival de fa 25 anys de collita progressista amb dona inclosa, o els montuïrers, suposadament els més duradors i sense dona?
És clar que la pregunta no és aquesta si no que com es fa per refredar allò que bull de vitalitat? La gent, els pobles, les festes… Per què les hauríem de congelar, fixar amb etiquetes purístiques de la mallorquinitat? D’elements a protegir, a Mallorca en podem fer una llista molt llarga: les milanes, les orquídes de Son Bosc, el que queda de La Real, l’entorn de Lluc. Però per sort, i de moment, els mallorquins encara tenim la força suficient i la memòria per fer viure les tradicions sense cap comissariat, inventar-ne de noves si convé i les circumstàncies ho requereixen, o suprimir-ne de velles si ja no serveixen. Les tradicions, la cultura, són eines de la societat. Enllaunar-les o posar-les al congelador, perversament o amb tota la bona voluntat del món, és un atemptat o un error, depèn, però difícilment serà un encert.
