Fa estona, molta d’estona, als responsables del Consell d’aleshores se’ls va enclavar entre les celles que el Cant de la Sibil·la havia de ser Patrimoni de la Humanitat. Un dia d’estiu de fa aquesta molta estona, em vaig entretenir a explicar que aquesta ‘protecció’ era més aviat perversa, inútil i més aviat contraproduent pel fenomen de la Sibil·la en sí: el Cant de la Sibil·la és una cosa viva i canviant, dinàmica i popular, i no necessita cap tipus d’etiqueta oficial, carregada de comissions d’experts que la manipulin segons la seva experticitat i amb barems de mallorquinitat de difícil objectivitat.

Aquest hivern i l’anterior he tengut l’oportunitat d’explicar això mateix en públic, en les presentacions que he pogut fer del DVD sobre la Sibil·la que ja farà dos anys elaboràrem entre un parell de joves musicòlegs i en Jaume Ayats de director. En una d’aquestes presentacions, convidat per l’Obra Cultura d’Inca, vaig poder parlar del tema amb l’amic Andreu Caballero, que ara és un dels responsables de Cultura del Consell. Sé, perquè ens coneixem de fa estona, que la perversitat, el fals patriotisme que servia d’excusa als anteriors responsables de la institució per demanar la ‘protecció’ de la Sibil·la, no és vàlid pels companys del PSM que gestionen ara la conselleria, però també me tem que és molt llépol, i aparentment positiu, que les institucions, i més governades per nacionalistes, promoguin i impulsin la ‘conservació’ d’elements ‘representatius’ de Mallorca.

Conservar, però, es fa amb allò que pot desaparèixer i/o podrir-se: per exemple, la carn si no es congela, que torna dolenta. Si se fica al congelador, el bistec restarà allà, refredat i ben amagat, però bo; el mateix podríem dir de les llaunes de sardines. A Mallorca, a més, ens hem acostumat a demanar que es conservin multitud de coses que estaven amenaçades de desaparèixer: Es Trenc, Sa Dragonera, Cala Mondragó… Bocins de terra i paisatge, únics, representatius si es vol, amenaçats de desaparèixer coberts de ciment.

Els cossiers estan amenaçats? Diu el Balears que serà la primera dansa a protegir. Per Sant Jaume, que és quan ballen els d’Algaida, els carrers són plens, joves i grans els encalcen i aplaudeixen, i tot el poble els coneix i n’està ben orgullós. Aquests, a més, són la prova evident d’un producte no-congelat: va ser els anys 80 que un grup de joves del poble els recuperaren per a les festes, tanmateix, amb una innovació ‘progressista’, una dona en el paper de dama -a diferència de Montuïri, per exemple, o Alaró, on només ballen homes-. La pregunta és òbvia: a l’hora de posar els cossiers dins la conservadora, hi ficam els algaidins, un revival de fa 25 anys de collita progressista amb dona inclosa, o els montuïrers, suposadament els més duradors i sense dona?

És clar que la pregunta no és aquesta si no que com es fa per refredar allò que bull de vitalitat? La gent, els pobles, les festes… Per què les hauríem de congelar, fixar amb etiquetes purístiques de la mallorquinitat? D’elements a protegir, a Mallorca en podem fer una llista molt llarga: les milanes, les orquídes de Son Bosc, el que queda de La Real, l’entorn de Lluc. Però per sort, i de moment, els mallorquins encara tenim la força suficient i la memòria per fer viure les tradicions sense cap comissariat, inventar-ne de noves si convé i les circumstàncies ho requereixen, o suprimir-ne de velles si ja no serveixen. Les tradicions, la cultura, són eines de la societat. Enllaunar-les o posar-les al congelador, perversament o amb tota la bona voluntat del món, és un atemptat o un error, depèn, però difícilment serà un encert.

Fa un temps que el mòbil no me funciona del tot bé, no sona quan me telefonen, just vibra, i és clar, si no el duc dins la butxaca, no m’entem de les cridades. L’aparell, un Nokia 5200 negre -res de l’altre món, però a mi ja me bastava-, és relativament nou, de quan em vaig donar d’alta d’Orange, ara deu fer uns vuit mesos. Per això, perquè fa poc que som client, avui he cridat al servei de la companyia, per explicar-los el meu cas i veure si me’l podien canviar, o me n’anava a una altra companyia que m’oferissin un millor tracte (que per això existeix el mercat lliure).

No record quin és el número que he marcat primer, perquè n’he arribat a marcar molts. Orange té un particular sistema d’atenció als seus clients que no demana que es marqui l’extenció, sinó que la màquina amb veu femenina que et contesta demana que ‘la diguis’: evidentment, només en castellà. Malament començàvem, i com que jo el que volia era parlar amb qualque operador directament, he esperat 5 minuts perquè em contestàs una persona. La que ho ha fet, evidentment, ho ha fet en castellà. Perduts cinc minuts més, i jo amb la mosca a l’orella, ha entès que m’havia de passar amb qualcú que parlàs el català.

A l’al·lot li he explicat el cas, m’ha enviat a un altre número -el del Renueva-, i adéu. El contestador monolingüe del Renueva m’ha fet perdre cinc minuts més, jo emprenyat, fins que m’ha contestat una altra operadora monolingüe. No sé què amb que confiava quan li he explicat, en català, el cas del meu mòbil, perquè ja me podia esperar la resposta: ‘¿me puede hablar en español?‘ No: ‘es que no quiero, ja estava emprenyat del tot: avui m’han agafat de males, no volia baixar de l’ase; ‘¿me puede pasar con alguien que me atienda en catalán?‘. NO, que me contesta. Talment: NO. Au, idò: adéu.

I adéu a Orange. He consentit, després d’aquesta gincamana de telefonades, perdre 1o minuts més per parlar amb el Servei d’Atenció al Client -i tornar a demanar que m’atenguessin en català- i dir-los que al·lucinava que en tota l’empresa només no tenguissin ningú que pogués atendre en català. Té cap problema en parlar en castellà?, me demana l’operador, no senyor, cap ni un, però és que ho he de poder fer també en català, no ho trobes?, sí, sí, és clar. El pobre -perquè l’he renyat a ell, quan és l’únic que m’ha atès en català!- m’ha confirmat que només tenen gent en català a l’Atenció al Client, però que als altres serveis no: idò els denunciaré i me donaré de baixa.

I així ho faré. Demà mateix faré una reclamació a Consum i una a l’empresa. Ni me canvien el mòbil -que segueix sent el meu problema principal!- ni me volen atendre en català. Com per anar-los pagant la quota. Bon vent, Orange!

Com era d’esperar, les crítiques d’avui dels mitjans són ferotges, i no és per manco, ja que el joc del Barça, sobretot a la primera part, va ser horrorosament apàtic: ni corrien, ni xutaven, ni tan sols feien faltes. Difícilment es fan gols si no es xuta a porta ni una vegada en 45 minuts.

Ara cadescú cercarà els culpables; en Raijkaard  -molt elegant per part seva- va demanar que li donassin les culpes a ell, però veient el partit, per mi la línia que més fluixeja és la defensa: sobretot el tercer gol va ser un autèntic ridícul dels centrals, que badaven i corrien en direcció contrària. Si no volem encetar un altre cicle de fracassos com el de fa uns anys, s’haurà de renovar l’equip, de darrera cap endavant, que és com es juga a futbol, i sense que tremoli el pols a l’hora de treure jugadors.

Mentre, enguany, mirarem resignats com altres arriben a la glòria. Nosaltres, els culés, com sempre, a un pam…

Jo cercava qualque programa per classificar els llibres a l’ordenador, al Mac, i fa un temps, no gaire, que en vaig trobar un, el Delicious Library: amb disseny, fàcil d’usar i amb múltiples funcions (amb les típiques preciositats del Mac); de fet, és un programa multi-premiat. El problema: la dificultat en reconèixer llibres en català, ja que la majoria no són a l’Amazon -que és la font del programa-.

Cercant, per tant, un programa,  o quelcom, que em permetés classificar els meus llibres en català -que són la immensa majoria dels que tenc-, he trobat l’aNobbi, un petit tresor. Fantàstic. Ja m’he fet un perfil d’usuari (http://www.anobii.com/people/ama10/) i m’he entretengut mig horabaixa entrant-hi llibres.

Del tot recomanable.

Arrib Barcelona el dilluns, ben tard, amb la memòria fresca, i el cansament també, de la Setmana del Llibre en Català de Palma. Dimarts dematí m’aixec prest perquè vull passar per La Carpa, la que hi ha davant la Seu. Tenia ganes de saludar n’Eva i na Cristina, responsables de la Setmana del Llibre de Barcelona, de veure el seu muntatge, la nova ubicació, que m’expliquin com marxa tot, com va fins al moment, i d’explicar-los jo també com ens ha anat per Mallorca, que ha estat un èxit i un estrés, i de fer plans de futur per l’any que ve. Sorpresa la meva, quan els he d’explicar ben poc de Palma perquè ja ho sabien, que n’han anat fent el seguiment i n’estaven pendents, i em feliciten, i jo els felicit, fent un cafè amb més gent (ara també gent coneguda), perquè ara que ho veig, l’edició de Barcelona està moltíssim més ben organitzada que la que hem fet a Palma.

M’agradava quan la carpa estava a la Plaça Catalunya; també era més gran. Però ara, quan t’hi acostes, es veu el contrast del blanc amb la Catedral grisa i gòtica de marc immillorable, el que queda de murada que l’enrevolta, i l’acolorida ondulació del sòtil del Mercat de Santa Caterina de fons: és un conjunt perfecte. Hi he anat tres dies seguits, i cada vegada m’ha agradat més; tant, que volia comprar poc, però no ho vaig saber evitar. També m’ha agradat la distribució de l’espai, molt millor que la nostra de Palma, així com la disposició dels llibres, que també estan més ordenats. Per això no entenc algunes crítiques (per exemple: 1, 2, 3, 4, i n’hi ha un parell més), sobretot les més ferotges -són molt injustes- d’algunes blogs literats i literaris els quals la curiositat m’ha empès a llegir (per cert, de Mallorca n’he trobades poques cròniques: aquí, aquí, aquí i aquí). Al contrari, m’ha agradat com estava muntat tot, tant, que a Palma n’haurem d’aprendre exemple en un parell de coses per si de cas, n’he fet un parell de fotos.

Demà, a aquestes hores, tancarà la present edició de la Setmana del Llibre. La plaça de la Catedral recuperarà la vista usual de cada dia, l’amplitud que té, i la façana gòtica no tendrà cap obstacle que n’impedeixi la vista, pensaran alguns. Obstacle? Els llibres mai ho són. Més que res, durant una setmana, n’hauran estat un bon complement. I fins l’any que ve.

Ahir vaig estar content. Un se sent reconfortat quan veu confirmada la seva feina, sobretot si la feina en qüestió ha suposat perdre hores de cap de setmana, anar amunt i avall, inflar la nòmina del mòbil i dormir poc. Tanmateix, deia el Diario de Mallorca (que he de dir que s’ha portat molt bé amb nosaltres) ahir mateix que la Setmana del Llibre en Català de Palma -la XIXa- ha estat de rècord. La programació d’actes pareix que hi ha tengut quelcom a veure, per tant, me’n puc sentir responsable, una micona, d’aquest èxit. Són moments -i notícies- gratificants.

El repte, ara, és que l’edició de l’any que ve superi la d’enguany. Mentrestant, fins diumenge encara hi ha temps de passar per la Setmana de Barcelona, al Pla de la Catedral.